En Esteve Pombo sempre s'oblida del mirall que té al passadís, davant la seva habitació.
Cada matí s'aixeca, obre la porta del dormitori i s'asusta al veure algú al davant seu. Tant sols unes miléssimes de segon. El temps just fins a reconèixers al reflexe i enrecordar-se'n del maleït mirall.
LLavors pensa que ha de canviar-lo de lloc d'una vegada.
Però tant bon punt la ideia de canviar-lo de lloc ha creuat la seva ment, que ja en Esteve Pombo s'ha oblidat del mirall que té al passadís, davant la seva habitació.
sábado, 7 de febrero de 2009
gent que any empeny (5)
Els diumenges per la tarda, els membres de la familia Zuirriñaga tenen una cita inel·ludible: La Mónica llegeix un llibre.
Com una tradició, els familiars s'asseuen formant un semicercle davant seu. Els més petits al davant, al terra. Els més grans al fons, a les butaques més cómodes.
La Mónica només llegeix en veu alta el títol de cada capítol.
Diu "el primer cop" o "la dona de l'acantilat" i a partir d'aquí segueix la lectura en complet silenci.
Llavors els oients passen a ser vidents, i imaginen cadascun la seva propia història seguint les reaccions de la Mónica: un arronssar el front lleument, un lleuger temblor al llavi, una mirada que s'il.lumina o un somriure esboçat; molt poques vegades, però alguna, una sonora rialla o un "no" susurrat amb ràbia.
A en Pau, el benjamí de la familia, és a l'únic que se li permet de tant en tant algun comentari. ¡En Pota de pal és un traidor! crida de sobte aixecant-se d'un salt. I tots riuen.
Tots excepta l'àvia. La majoría creu que ja no presta atenció, però en realitat està tan inmersa en la seva història d'amor, aquella que imagina en tots els capítols - inclús a "pólvora i armes" o "conspiració desenmascarada"- que amb prou feines se n'adona del que passa al seu voltant.
Com una tradició, els familiars s'asseuen formant un semicercle davant seu. Els més petits al davant, al terra. Els més grans al fons, a les butaques més cómodes.
La Mónica només llegeix en veu alta el títol de cada capítol.
Diu "el primer cop" o "la dona de l'acantilat" i a partir d'aquí segueix la lectura en complet silenci.
Llavors els oients passen a ser vidents, i imaginen cadascun la seva propia història seguint les reaccions de la Mónica: un arronssar el front lleument, un lleuger temblor al llavi, una mirada que s'il.lumina o un somriure esboçat; molt poques vegades, però alguna, una sonora rialla o un "no" susurrat amb ràbia.
A en Pau, el benjamí de la familia, és a l'únic que se li permet de tant en tant algun comentari. ¡En Pota de pal és un traidor! crida de sobte aixecant-se d'un salt. I tots riuen.
Tots excepta l'àvia. La majoría creu que ja no presta atenció, però en realitat està tan inmersa en la seva història d'amor, aquella que imagina en tots els capítols - inclús a "pólvora i armes" o "conspiració desenmascarada"- que amb prou feines se n'adona del que passa al seu voltant.
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)