gent que any empeny (3)

Des de que tenia 10 anys -ja en fa 28- en Sergi Sànchez ha tingu febre tots els dijous.

Els metges deien que era psicosomàtic. Els seus amics que era un marieta. Els seus pares només repetien ¿per què ens fas això, fill, per què?

El fet era que cada dijous en Sergi sentia moltíssima calor al despertar-se, maretjos al aixecar-se, nàusees continues.

Acabava passant-se el dia al llit, just fins a les 12 hores i un minut del divendres, moment en que, com per art de màgia, ja es trobava bé.

Li va costar infinites entrevistes, però finalment li van donar un treball en el que lliurava els dijous.

Li va costar molt més, però va acabar establint una relació amb una dona, Cristina Prat, qui acceptava que els dijous en Sergi no només no sumés sino que restés. Que no es poguès comptar amb ell per a res. Que toquès cuidar-lo, aguantar les seves queixes, els seus gemecs constants.


Avui, dimecres 3 de desembre, en Sergi Sànchez sent que té febre. Però sobre tot sent que el món finalment es desmorona al seu voltant.