A la cuina de la familia Aguilera hi ha sis pots iguals de vidre transparent. Els fan servir per guardar-hi els cereals i els fruits secs -flocs de blat de moro, anous o passes-, la pasta seca -espaguetis i macarrons-, alguna vegada els llegums - cigrons o llentíes.
Cada cop que la petita Julia Aguilera obre un d'aquests pots obre també enormement els ulls.
Sempre (sempre) hi troba dins alguna cosa que li agrada.
Un caramel o un llàpis de color vermell. Unes sabates de nina o una flor.
El que sorprèn al seu germà, als seus pares, no és que un dia obri un pot i surti de dins una papallona -que es queden tots mirant llarga estona; que un dia obri un pot i escoltin sencera una preciosa cançó -totes i cadascuna de les notes xiuxiuejades per un piano llunyà.
El que sorprèn als seus pares, al seu germà, és que la Julia no obre els pots a no ser que vulgui agafar-hi cigrons o flocs de blat de moro. Que sembla sorprendre's al trobar-hi alguna cosa dins que no són espaguetis o passes.
Que obre enormement els ulls perque en realitat no espera res. Encara menys que dins hi hagi una cuca de llum o un troç de paper arrugat en el que es llegeix GRÀCIES.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario